Tres civilizacions an atefiat l’anima de la Mediterranèa, es da elas que vèn lo DNA de l’Euròpa. Dins l’Egipte origina l’ipotèsi monoteista, Grècs son lhi fondamentals de lo pensar occidental e Romana es la maniera de menar lo poder e que s’es impausàa dins tot lo mond. Aquestas civilizacions se abeuraron dins la Mediterranèa, que gardet la sua centralitat fins a la fractura islamica, quora se traçaron las confinas geograficas de l’Euròpa, clarament totas sus la tèrra fèrma. La connotacion occidentala de la nòstra civilizacion se impausarè dins lo XIII sègle, abò lo compte rendut violent e crudèl entre duas ipotèsi alara possibilas. Una, aquela actuala, que arribava per linhatge dirècte da l’emperi roman, l’autra, aquela occitana, que se enreisava dins un passat antecedent, dins eiretatges colturals grecs, mesopotamics e persians; aquel fuguet lo darrier pònt abò un passat antecedent a l’emperi roman. Una ipotèsi de civilisacion, aquela d’OC, que a part lo liam linguistic, es tot per lo mai a lo defòra de la tradicion romana. La civilizacion d’OC fin da la sua debuta se presentet coma ipotèsi autra en confront a ‘n aquela que en bòna fin ganhet, ela era lo darrièr pònt que idealment jonhia un antic passat que Roma avia derrabat, ma aquela ipotèsi es estàa copàa s’l brot.
Autras eron l’estructura de poder, l’ipotèsi religiosa, la maniera d’entendre la recèrca de la felicitat e l’escala de lhi valors etics, tan bastava per portar a la guèrra e guèrra foguet. Autra la maniera de pausar-se la question de la libertat de pensar, entendua coma comparacion entre idèas deferentas entre lor, confront libre, dobèrt e dialectic, laissand que tamben las ipotèsis deferentas viresson liberament e liberament se desvolopeson. Autra era la religion, pas lo monoteisme mediterranèu, a lo siu pòst un dualisme que navisava la Pèrsia e da ailai demarava; lo catarisme se apilava a una lectura religiosa persiana, lo dualisme arriba da ailai, se estachava a lo pensar platònic e a la doctrina de lhi Misteris grècs. Autra maniera de agachar la vita, sercand la felicitat aici, ara, da viu e dins aqueste mond, abo l’eidea de la “Jòi” que se estacha a lo pensar Epicoreo, no pas qu’a la vision de la vita que lo cristianesme impausarè e que promet, a lhi justes, segura felicitat dins l’autre mond. Autra concepcion de l’etica personala e de aquela sociala, dins la “Canso de la crozada” lo Comte Raimond, avant de prene decisions, consultava sempre “li cavalier el borgez e la cuminaltaz” de Tolosa e lo concepte de “Pretz” sòna a la ment una maniera orientala d’entendre lo se butar a lo servici de lo Sènhori e de la societat, un comportament en bòna mesura remembrant lo “Bushido”, còde de vida de lhi Samorais, chifrat dins lo XVI sègle. La mai granda defèrencia, l’obstacle insuperabile e inadmissible, era la maniera de entendre la libertat, aquela era la clara deblessa estructurala de aquela civilizacion, “las idèas batalhavon pas entre lor, elas viravon libras dins un ambient favorable. Aquesta es l’atmosfèra bòna per l’intelligéncia, las idèas son pas fachas per se batre entre lor »1.
Dins aquel mond occitan la comparacon dialectica era libra, se paissia de un contèxte onte lhi rapòrts se referion a una organizacion pas gerarquica, models que ara sònarion de mena reticolara e pas gerarquic. La “Canso de la Crozada” es la testimòniança mai bòna de aquesta ipòtèsi de civilizacion que alara fuguet estencha abo la Crotzada Albigésa, conflicte pas evitable a una lectura actuala de l’istòria. Per chasque conflicte lhi a un “casus belli” e aqui fuguet trobat dins la batalha contra l’eretgia, encara que dins la lectura de tota la “Canso” la se ne fai pas mençon, lo title de l’òbra motiva la « Crozada », ma de guèrra de religion lhi a pas esquasi traça dins ela.
Aquela fuguet una guèrra per afirmar lo poder que anava empausand-se alara en Euròpa e que apres d’aquel temps s’es empausat dins lo monde entièr. Lo Comte de Tolosa dins la “Canso” defendia, francament e ensem, lo “lo Crestianesme” che “lo lengatge” e motiva pas mai l’eretgia catara. Per las paraulas occitanas “Joi, Pretz e Paratge” ancuei, dins las lenguas romanzas modernas, li a pas de mots equivalents per rapresentar aquel ensem de valors.
Per çò que se entend abo “Joi, Pretz e Paratge” lhi a, pu mac, una traça residuala, mas alara aquilhi valors fasiun de lhi catolics e lhi catars de lo Sud da la França un solet pòble, jùnch da lo “lengatge”, da la lengua entendua coma ensem de valors onte se reconéisser, per lor lo « lengatge » era aquò que per nos ara es la « Patria ».
Aquisti eron lhi fondamentals de una identitat e per aquetsa identitat desenas de milenas de personas fugueron tuàas.
L’Euròpa d’ara davala per resulta da lhi ganhants d’alara, mas aquela alternativa alara possibla a laissat la sua trassa, una trassa que polia pas esser ganhàa da la violéncia, perque s’escapa e sempre s’escaparè da li conflictes: es lo corrent concépte de l’amor, la crotzada a pas polgut lo derrabar e ara apartén a l’omanitat2. Dins lo Simpòsi Platon nos explica aquò que se entend per amor : « ..l’Amor ni fai ni patis deguna injustìcia, ni entre lhi Dèus, ni entre lhi omes. El, sincèrament, encara que patisse, pol pas sofrir per causa de la fòrça, en fach que la fòrça pol pas agantar l’Amor e quora l’Amor agis, agis pas abo la fòrça… » Lo “Fin Amor” dona eternitat a l’idèa de l’amor platònic, tant l’es que ara nos polem pas pensar en maniera deferenta las duas manieras de entendre l’Amor, un pònt ideal jonh lhi duei ponch de vista. Lo “Fin Amor” es anat formand-se parallèlament e ensèm a lo catarisme dins las regions de lenga d’OC, onte per duei sègles las duas doctrinas religiosas, cristiana e catara, an conviscut. L’Occident a volgut derrabar tot aquò concernent lo catarisme, mas l’Amor, coma lo entendem ara nos, es eretatge de aquela ipòtèsi de civilizacion, mentre sus lo plan religios lo catarisme a laissat una traça abo Francisco D’Assisi. Passa etchot silençi que dins la sua segonda admonicion Francisco descolpa Diu da l’esser l’autor de lo mal, que per el es lo demòni. Per Francisco la Crots devien lo “Tau”, inicial de “perfècte” en grèc e “perfectes” eron sonats lhi adeptes catars e dins la sua caissa fuguet retrubat un anèl abò sus Pallade Atena. Entre Francisco, qu’avia maire provençala e lo catarisme li a un liam clar, mas pas encara dich. La poesia de lhi trobadors a donat votz e alen a lo “fin amor”, aquel chant acompanha ara la civilizacion occidentala e dins un chant l’Amor , “Se Chanta”, se reconéisson ancuei lhi parlants dins la vielha lenga d’OC.
Mariano, junh 2017
1 Simole Weil, Le Génie d’Oc et l’homme méditerranéen, Cahiers du Sud, 1943
2 Denis de Rougemont, L’amore e l’Occidente, BUR, 1998