Corria l’an 1999, era lo dètz de febrièr, e a Estrasborg avem signat l’acòrdi entre Val Maira e Val D’Aran, lo premier acòrdi entre Alps e Pirenèus.Lo premier a la drecha dins la fòto es Rinaldo Bontempi, europarlamentar e amic, que avia organizat l’encòntre, .
Lo tot nàissut da un encòntre de lo 1997 a la Generalitat abò Jordi Pujol, alora president de la Catalonha, que avia propausat l’eidea de un grand “espaci occitan – catalan” coma part de una Europa que nos chal e que per ara es ren. Repòrto aquò que aviun dich Carlos Barrera, sindic D’Aran, e ieu. Pauc près vint ans son passats, que n’en disetz de n’en parlar jò mai ?
Entervencion d’Estrasborg, lo dètz de febrièr de lo 1999
Esser aqui ancuei es la resulta de doàs annadas de trabalh sus lhi contenguts de l’acòrdi : lo moment de la signatura es, normalament, quicòm de pragmatic, mas, dins aqueste cas, èsser aquì en Estrasborg, sèti institucional europenc, per signas aqueste acòrdi, se fai substancialitat : signe preond que lo projècte al qual trabalham a valor europenc e regarda l’avenir de L’Union.
Regarda a lo futur sià perqué durbis un chamin percorrible d’agregacion a un espaci regional qu’òm pòl dire « novèl » se acarat als espacis nacionals qu’an caracterizat l’istòria europea dels darrièrs sègles : l’Espaci Occitanò-Catalan a una coeréncia istòrica, culturala, economica, geografica, que poirà pas s’eximir de portar a una nòvela organizacion logistica, administrativa e de iniciativa politica. Dels dos costats de la region, doàs pichotas comunitats perifericas, atal que la Val D’Aran e la Val Maira, prepàusan un metòde de trabalh e presénten un projecte per qui en Euròpa i vòl esser per verai.
Que la Comunitat finàncie un project que se mòve vèrs aquesta direction coma l’Espaci Occitan de Dronièr es simbòlic e indicatiu.
La signatura de aqueste acòrdi visa al futur tanben dins un’autra mena : se bolègan e se revèlhan las « Autas Tèrras », los lòcs ont la memòria istòrica recenta lhi vei desolacion, abandon, pauretat econòmica e vida de durs sacrificis. Plan !
Las Autas Tèrras d’Europa, dals Pireneus a las Alps, al Massìs Central, a las valadas d’Eslovénia e de la Carìncia, son una granda ressorça per l’avenidora Euròpa, un espaci ont la capabletat projectuala, l’iniciativa politica e l’intreprenéncia economica de la classa dirigenta dels ans venents poirà se mesurar per descobrir e prodiure de novèlas ricorses pòstmodèrnas e pòstindustrialas. Aquò per fornir las coordenadas e indicar ont volem anar.
Per ço qu’es de la substància de l’acòrdi, es lèu dich! Volem consolidar los projèctes actuals e futurs e construir un’organizacion perqué pel dos mila nos ajam sus lo taul los projèctes necessaris e los gropaments de trabalh ja formats als diferents nivèls. D’aquel academic pertenent l’economia e las ressorças, a aquel cultural e identitari. Coma de fuèlhs de papièr transparents e que pòscan èsser pausats un sus l’autre, per tal que la joxtaposicion done un quadre general, lo contèxte donarà un sens unenc a lo tot.
Amb aquò, serà possible de gestir tanben las diferéncias de velocitat e los desfasaments temporals entre los varis nivèls sensa que lo sens complexiu n’en resulte compromés. Es essencial que los administrators e los politicians fàçan lor trabalh de regia, en perdent pas lo sens de la juxtaposicion dels diferents plans projectuals e prestant atencion a la coerencia de tot lo contexte. Dins la setmana universitaria occitanò-catalana de lo 19-23 de julhet venent que sem d’organizar entre Val maira e Val d’Aran, lhi serà, pr’aquò, tota la sciéncia amb la partecipacion de las Universitats, mai seràn presents musica, teatre e danças, ço que pareissi° una coniugacion possibla entre identitat e cultura es a mand de devenir realtat entre la gent. O’m fa de cors d’Occitan, òm bala segond tradicion, òm prepausa de rock identitari al de là de filologia romana e geografià econòmica. Dels dos costat de l’Espaci Occitan ven, adonc, un messatge per tot l’airal: chal projectar, realizar e prodiure per tal qu’om augmente en meteis temps l’identitat culturala, la capabletat econòmica e l’integracion sociò-politica.
Aquò es lo trabalh pels ans futurs.
Mariano Allocco
Carlos Barrer
Filhet, « AGACHA QUE LO TEMPS PASSA REN, LO TEMPS ES, PASSEM NOS », mots que me son està dichs da pichot.
D’aquò gardo bòna memòria. Paraulas que arribon da un mond que s’es fach quiar, darrèire a ‘n aqueste vielh provèrbi lhi a una maniera de veire e de mesurar-se abo la vita que arriba da daluenh. Pensar que lo temps abie ni sima ni som, mas que sie un qualque ren de etèrn, es question que concern estremals pus abituals per lo « temps corrent » que vivem eura. Bèla decò la manieraque avem de sònar la vita, que aicì amont per nos es «lo temps donat ».
Chal navisar-se que aquel « temps donat » es lo solet patrimòni que avem per segur e saubem ren quant es. Filhet, « LO TEMPS DONAT DURA LO BAI D’EN JAL », navise-to.
Tanben d’aquò gardo memoria !
Occit’amo Festival pòrta una traça,
una fin d’estagion des danças e des chants
ven enti jorns d’la festa di LOU DALFIN,
son nom es UVERNADA
Après n’istaa de granda musica en las Terras del Viso, Occit’amo deslia sa coa d’automn. Una avant-premièra turinesa, una nuech de danças dal sud a las Alps, abo un esprit electrònic, e tres jorns de granda musica a Saluces, la vila ente se passa per lo terç an la kermesse d’automn.
Enca’ un bòt, d’envitats enternacionals. L’aura balcanica continua a bofar – après lo grand succés de l’istaa abo Goran Bregovic – e da Sarajevo arribon lhi Dubioza Kolektiv. Abo lor Africa Unite System of a Sound serèn protagonistas d’un live + dj set per ufrir lhi sòns dub del premier naissut e pus important grop reggae italian. E puèi, Velhada occitana, da l’entreterra de Niça lhi Fifres e tambours dau pais nissart, da la Val d’Ols lhi Autre Chant, lhi reis del balèti transalpins Castanha é Vinovèl, da la Val Vermenanha lhi Sonadors, e naturalament LOU DALFIN. Diamenja, coma costuma, la maratona del bal abo lhi varaitins Paure Diau, lhi provençals Ben Aqui e, envitat excepcional, lo Trio Patrick Bouffard menat dal “ghirond-hero” (eròi d’la viola) qu’a revolucionat lo metod borbonés de sonar la viola. Mancarè pas un “fòra pòrta” abo l’avant-premièra al teatre Concordia d’la Venaria: una seraa dediaa a la musica tradiccionala … reinventaa. Electrònica e dub de Gran Bal Dub e Claudio Cavallo serèn las protagonistas d’una competicion nòrd-sud, abo la pizzica de La Paranza del Geco a durbir las danças.
Lo Pala CRS serè per tres jorns pas mec la capitala d’la musica occitana mas decò la crosièra d’l’artisanat, abo lhi pus famós lautiers italians e francés que portarèn a Saluces lors laboratòris e fasarèn veire lor trabalh. Estagi de dança abo la reina del bal occitan Daniela Mandrile, estagi de pizzica abo Simone Campa per completar lo ric programa.
27 ans de FESTA LOU DALFIN, 6 de UVERNADA!
L’Uvernada creis encara. L’edicion 2017 serè la sesta: sieis ans ente la Festa di Lou Dalfin (que fai 27 ans) es deventaa apontament central de musica e dança per las gents occitanas, e pas mec. La Festa di Lou Dalfin despuei pus de 25 ans di “a reveire” ai festin d’istaa per aculhir l’estagion freida qu’arriba. Drant del temp des velhaas en vòutas e estables, valai un grand rescontre, ent’un espaci simbòlic, que deven còr des Terras del Viso.
L’envitat enternacional Lhi Dubioza Kolektiv son lo grop musical underground pus coneissut en Bòsnia Erzegòvina. Naissuts ental 2003, pilhon lor creativitat sensa fren da la necessitat de donar votz a las problematicas socialas de lor paìs e decò da la vuelha de portar fòra dai confins nacionals las tradiccions balcanicas, despuelhaas da tuchi lhi estereòtips que lo monde forestier lhi a coltivat d’entorn. Lhi Dubioza Kolektiv son pas la classica banda da balkan music, pituèst se pòlon arrambar a una mesclura tonanta de balkan e punk abo enfluenças indo-paquistanas e ponchas d’electrònica. Lo resultat final es ganhant, coma dien lhi numres: lo single “Free Mp3 (The Pirate Bay Song)”, dal darrier album “Happy machine”, en gaire de setmanas es estat vist da pus de 3,5 milions de personas sus Youtube devenent una hit. “Happy Machine”, surtit lo 5 de febrier del 2016, es l’album numre 7 dal grop, abo la partecipacion de l’icona no global Manu Chao, que chanta en “Red Carpet”, e de Roy Paci, que sòna ental darrier tòc de l’album, una revisitacion ben originala de “24.000 baci” de Adriano Celentano.
La fòrmula: una fin de setmana per conoisser las terras occitanas
Uvernada aquest’an tomba entre Sant Martin e lo long fin de setmana que lhi ven d’après. Lo Festival polerè èsser parelh una ocasion per visitar lo territòri de Saluces. Lhi Musèus de Saluces – Antic Palais Comunal, Pinacoteca, Tor Civica, Casa Pellico, Castiglia, Musèu d’la Civiltat Cavalleresca, Musèu d’la Memòria Carceraria, Musèu Civic Casa Cavassa -, lhi agritorismes del territòri, lhi òstes des valadas dapè per far de pichòts viatges… atendent la musica. Valai lo ric menu d’una uferta qu’arpilha lo format estiu del Festival Occit’amo, tant apreciat dal public. Aquilhi que da l’Italia e da l’Europa cernarèn aqueste pòst ai pe del Viso trobarèn pas mec de musica la sera, mas polerèn profichar d’un paquet fach dal bòn minjar de la tradiccion occitana en òstes e restaurants, dal territòri abo promenadas en las valadas dapè o en la plana abo siei centres istòrics, dai tresòrs arquitectònics qu’arsònon l’antic prestigi d’la Capitala del Marquesat e l’istòria medievala (da l’Abadia d’Stafarda al Monastero de Santa Maria d’l’Estela a Rifred)
Per Carl Schmitt, era lo 1922, lo Rei es “aquel que decid en estat d’excepcion”, eura que lhi reis se son fach quiar, aquel mot identifica actes excepcionals dins temps de crisi e que van agachats avend a la ment la vielha locucion latina “necessitas legem non habet” e avend ben present que lhi totalismes de lo segle passat son brolhiats partend d’aquì.L’Estat d’excepcion es ren un “drech singular”, mas es la suspension mai o meno franca de lo drech e eura se presenta coma metòde de govern bastit sus l’ampliament de mai en mai créissent de lhi poders de lhi executius que desponon e governon d’emperi abo ordes e disposicions. Aquesta mena de govern desguna inavitablement la democracia, a Roma dins lo parlament nacional l’activitat legislativa se fai sempre mai quiara e aici amont lo poder decisional de lhi conselhs comunals es pichota part de aquò que era qualque decènni enrèire.
L’“Estat d’excepcion” vai intrand dins l’orde juridic, donand per bòn lo principi que la necessitad identifica una situacion singolara que se impausa sus lo tot, per tant la lei perd sa potença. Per aquò, de mai en mai, la necessitad ganha domeni, es d’aquì que passa l’ “Estat d’excepcion”. Lo drech accepta pas vueid e se lo jutge chal que desliure un judici tanben en preséncia de vueits legislatius, per estensiun quora paréiss una mancança dins lo drech public, lo poter executiu chal que lhi bute un mani: es l’“Estat d’excepcion” que se impausa. Leis ren escrichas, aquelas de lo merchat, son ganhantas sus lo drech que respònd per resulta, mas es dins una posicion de defensa, en declarand aquela que es la fragilitat de l’Occident.
Dins l’“Estat d’excepcion” la decision copa e supera règlas, usanças, temps e practicas que per la democrazia son substàncias.
« aquò que l’arca de lo poder garda dins lo siu centre es l’Estat d’excepcion” (Giorgio Agamben, Stato di eccezione, Bollati Boringhieri, 2003) e aquesta es una maquina que a foncionat abo lo faissisme, nazisme e lhi regims comunistas arriband fins a nos en maniera discrèta, mas eficaça.
“dins temps de crisi, lo govern constitucional chal que sie menat, en qué que sie mesura necessaria, per neutralizar lo pericle e restablir la normala situation…. Lo govern auré mai poder e lhi ciutadins meno dreches… la democracia es filha de la pas e pòl ren viure sensa la maire” ( C.L. Rossiter, Constitutional Dictatorship, Princeton, NJ, 1948). Paraulas escrichas dins l’apres-guerra, mas sempre actualas ara que l’estat de guèrra es ren dich que sie en batalha. Aquestas son pichotas especulacions sus questions que parèissen abo arrogància dins l’Europa govarnaa abo una estructura institucionala brasca, sota atac da part de lo merchat e onte Drecha e Mancina son esvaporadas sus lo plan ideologic. Nòu ensembles van se constituir dins un Occident caracterizat da una fragilitat evidenta apres l’11 setembre 2001.
Aquesta es la rason perchè chal decò a lo pu fito arfondre l’ impiant istitucional alpin e a lo far chal que sion lhi ciutadins de las valadas (se dire ciutadin e montanhin es escasi un oximor, mas aquesta es autra estoria!). Se arribarem ren a lo far, l’avenir se decidarè da lo “centre”, da Roma, e da lo centre sus aquestas questions se respònd per lo mai abò l’“Estat d’excepcion”. Decò aquò que se passa en Catalonha a aquestas caracteristicas, ailai a la demanda de democracia da part de Barcelona Madrid respond abò l’“Estat d’excepcion” e dits de non.
Lo chamin de la Democrazia es question sempre dubert
PANPERDUT es un nom d’escais que arriba da da luenh, que paréiss da sempre dedins la lenga d’OC.
Panperdut es estat decò aquel de lo trobador Marcabrù, òme empenhos e mal gòder qu’a fach una marrida fin.
Tuchi an lhi amics que se meriton, iu aqueste ai agut e per ‘n el aviu escrich aquisti quatre verses.
“PANPERDUT”, abò aquel nom son sònats aquilhi que van òuta en tentand l’avan de lo mond e aquò per lo mai aqueste a fach e fai.
Panperdut
Nàissut per ancheta
viscut per chança
del temps de sa vita viventa
vai gardand ‘na lenga lònja na brancha
Pres a l’òste
luènh da l’òbra
mena seus jorns òut’aquò nòste
lordassiand mai qu’una chabra
Guinhand, lo riund,
al ditz folums
e ponchand lo det a l’avan del mond
d’avenir fai nonci, agachand sotoliums
“Panperdut” sònat
per sa bòna usança
que lo fai paréisser, de mesjorn al lap,
‘cò d’lhi amics pacients a fuïnar pitança
Libertat e cultura, pas d’autre nos chal aiçamont.
Ans arrèire, estrenand l’institut aubèrgier de Draunier, me pausavo una question: ‘que mai al som de las valadas trobem ren de escòlas classicas, de gimnasiums, ma mac de escòlas professionalas? Question que da solet me sio fach e da solet me sio donat de respòstas, argoment “politically incorrect” per aquilhi de fòra da les valadas e per lo mai incomprensible per aquilhi dedins. Perquè mai las possibilitats d’estudis a disposicion de la joventut de las valadas son pas aquelas de lhi joves de la ciutat? Sus las Alps pòbles de deferentas colturas an fach de “l’engenh”, de la cultura, l’usina per poler-lhi viure.
“Engenh”, es da aqui que chal partir!
Archampem l’”exelléncia” de lhi saubers que chal aver per viure las Valadas en salhiend, aquò prim, da una dimension folcloristica onte nos an fotuts. Pausem jò mai las “doas colturas”, per dier-vo coma Charles Snow, a fondamenta de la politica, de l’economia e de las “bònas practicas” per viure las Alps. “Bònas practicas” que chal pas pensar da nòu, n’a pro de tenir en bòn compte tot aquò que es estat pensat e fach dins lhi temps passats. E per aquò que concern la cultura, vos motivo aquela que per ieu es exemple de “Bòna practica”.
Siem dins lo 1889 e Davide Calandra, nàissut e Accelh en Val Maira e que, partend dal ren, era vengut un de los mai rics joielièrs d’Italia e fornidor de Casa Reala, dedins lo siu testament, a dire gaire particolar, despon que: “In me fu sempre.. vivo il desiderio di poter contribuire al progresso intellettuale e morale di quella parte dei miei concittadini la quale abita in luoghi in cui ebbi vita..…pensai ad una combinazione che lo rendeva possibile”.
La combinacion possibla per ele passava pas per l’aprentissatge d’un mestier, per ele lo “progresso intellettuale e morale” volia dire aquò premier lo sauber pensar, lo sauber far arribava apres, era consequéncia. Tot lo siu patrimòni, e vos diu que era pas gaire, passet a la Comuna abo claras drechas: “…dopo che si sarà provveduto senza alcuna parsimonia all’insegnamento elementare per tutto il comune …. potrà altresì stabilire nel Capoluogo le tre classi grammatiche e le due rettoriche, ossia il corso completo per abilitare i giovani a prendere gli esami di filosofia e …tutte quelle altre scuole che ravviserà atte a promuovere e attivare il progressivo svolgimento intellettuale di tutta la popolazione del Comune Accegliese.”
Mas n’avia ren po’ de aquò e en mai desponet que : “voglio e ordino che il fondo venga impiegato a benefizio dei giovani che intendano proseguire negli studi …provvedendo ai medesimi a tutte e indistintamente le spese maggiori di qualunque genere esse siano, sino al compimento della carriera accademica”. A la fin de l’uech cent a Accelh dedins per lo mai totas las ruaas lhi avia una escòla elementara e a La Villa, dedins aquel que ara es lo palais de la Comuna, lhi avia aquel que per nos es lo licèu classic! “Il bene che intendo io di fare non si sentirà che in epoca molto lontana, ma con l’esatta esecuzione della mia volontà il bene sarà fatto in modo adeguato ed i nostri pronipoti ne sentiranno un vero vantaggio”. Darmatge que apres la premiera guerra tot lo capital de l’”opera pia Calandra” fuguet minjat da l’esvalutacion e ara de tot aquò la se vai en perdend la memòria. La “questiun montana” la se pòl maq juar sus lo plan cultural a livèl de exellencia, aqueste es lo solet livèl que pòl donar a la joventut la possibilitat de projectar en libertat lo siu avenir agachand mai òuta d’un orizont da autris marcat.
Vias deferentas n’en vèu ren, Davide Calandra lo avia bèn clar, aiçò l’es 150 ans e l’estòria milenaria de la colonisaciun de las Alps e las excellencias que aven eura dedins las valadas, nos lo remarcon.Lo fardel de lhi “saubers” da semoner a la nòstra joventut es argument da pausar en bòna evidencia dedins l’agenda de la politica de la montanha. D’aute cant la joventut de las valadas, se vòl viure aici amont, chal que abie eideas e objectius clars, chal que sapie onte vòl arribar, e que lhi arribe sensa donar da ment a l’avan de lo monde que cercarè de menar-la da autris cants.
Sempre bòn, alara, lo conselh de lo trobador Peire Cardenal, “non voilh voler volatge que-m vols e-m vir mas voluntats mas lai on mos vol es volats”.
Verses escriches ‘na man de ans arreire, per chantar la mia valada e l’aiga que la parteja.
Lhi estacho abo l’imatge de una usina que ai vist a l’òbra dins aquilhi « garaches » que menciono dins la seconda estròfa.
Es lo « sòc », lo solet tòc en ferre d’aquel araire, es la poncha que drant garachava e apres binava lo champ.
MAIRA
L’adrech e l’ubac, lo solelh e la selva,
que bials descoton e Maira parteja:
òbra del temps emé son plan correr
De ruaas grelada, de draias e viòls téissua,
barsets, garaches e prats, alps e charms arratge:
òbra de l’òme emé sa fatiga lònja.
Traça del temps que fond las ròchas,
piaa de ‘na gent que es sus lo tot.
Duei sòls al près e que son bodres,
que an facha e son la valada.
Aiçò fin d’eura e d’eura einanç?
L’avenir segur saré del temps, el quita pas,
l’encuèi solet es d’aquesta gent
que s’es facha quiara e lo saré de mai.
Maira, d’autras gents avant d’aquesta
t’an agut viscua e d’autras gents aprés te vivaren.
Duei sòls al près se bodraren encara,
dins l’avenir n’en sui segur.
Que la se passa a lo dentorn de la democracia e de la politica? Las usinas e l’organizacion de govern que una modernitat, filha de lo “temps d’lhi lums”, e de la premiera industrializacion s’era donaa van desapareissènd. L’eidea meteissa de democracia es per lo mai autra en comparason a lo que entendion lhi “Paires Constituents” e lhi Estats-Nacion, lhi contenidors onte lo tot avia da estar, raion da tuchis lhi cants.
L’Euròpa vai cercand d’empinhar aquel pauc de sovranitat que s’envòla da las capitals, mentre a ratge van mai brolhand vielhas reiçes, que arribon da la l’istòria, reiçes que eron drant de aquesta modernitat, e son encara vivas. La Modernitat se mesura eura abo la premiera crisis estructurala, se da ‘n cant van fasend-se quiaras las bòinas de lhi Estats Nacionals, da l’autre van mai pareissend vielhs colors gardats da l’estòria.
Dins l’Euròpa duas autras confìnas internas chalrè pilhar en consideraciun, òutre a lo limes que a Est nos parteja da l’avan de lo mond. Una es aquela que vai òuta lo lòng de las curvas de livel e desbòina las Grandas Planas da las Autas Terras, l’autra es aquela Renò-Danubiana, ben mai vielha de las autrasas e que a marcat l’estòria de l’Occident dins lhi derriers dos mileni. Es la vielha anima de l’Euròpa que pren nòu alen, una anima que es mai vielha de una recènta modernitat per lo mai postissa. Es l’eidea meteissa de “Patria” que baràta paradima, ma son pas de “Pichòtas Patrias” aquò que vai salhend, chal arconeisser que son “Autras Patrias”, es tot autre.
Dins lo 2004 a Barcelona a la cerimònia per acabar l’Euròcongres de l’Espaci Occitano-Catalan lo President Jòrdi Pojòl a tuchis a fach veire lo CD de Lou Dalfin que lhi avio just donat, era lo CD “Sèm encara içi”, aquò per solignar la vielha estacha que junh l’ “Espaci Occitano-Catalan”. Lo veire ara que Barcelona vai sònand independencia, me fai venir a la ment aquel gest, en quarque mesura profetic.
La gent vòl rèn autre que se arpiar una dimencion politica e, per poler-lo far, vòl arfondre aquel que es lo contenidor, chal que trobem lo “lòc” onte pausar l’agir politic, aquel lòc per Barcelona se sòna “indipendencia”, lo nòstre qual es?
“Sèm encara içi” es lo crit pas mac nòstre, es lo crit de una nòva Euròpa que se atefea.
“Sèm encara içi” lhi a lo pòst que al se sentarè sònar da autri cants a l’environ!
Mariano, San Joan, 2017
Tres civilizacions an atefiat l’anima de la Mediterranèa, es da elas que vèn lo DNA de l’Euròpa. Dins l’Egipte origina l’ipotèsi monoteista, Grècs son lhi fondamentals de lo pensar occidental e Romana es la maniera de menar lo poder e que s’es impausàa dins tot lo mond. Aquestas civilizacions se abeuraron dins la Mediterranèa, que gardet la sua centralitat fins a la fractura islamica, quora se traçaron las confinas geograficas de l’Euròpa, clarament totas sus la tèrra fèrma. La connotacion occidentala de la nòstra civilizacion se impausarè dins lo XIII sègle, abò lo compte rendut violent e crudèl entre duas ipotèsi alara possibilas. Una, aquela actuala, que arribava per linhatge dirècte da l’emperi roman, l’autra, aquela occitana, que se enreisava dins un passat antecedent, dins eiretatges colturals grecs, mesopotamics e persians; aquel fuguet lo darrier pònt abò un passat antecedent a l’emperi roman. Una ipotèsi de civilisacion, aquela d’OC, que a part lo liam linguistic, es tot per lo mai a lo defòra de la tradicion romana. La civilizacion d’OC fin da la sua debuta se presentet coma ipotèsi autra en confront a ‘n aquela que en bòna fin ganhet, ela era lo darrièr pònt que idealment jonhia un antic passat que Roma avia derrabat, ma aquela ipotèsi es estàa copàa s’l brot.
Autras eron l’estructura de poder, l’ipotèsi religiosa, la maniera d’entendre la recèrca de la felicitat e l’escala de lhi valors etics, tan bastava per portar a la guèrra e guèrra foguet. Autra la maniera de pausar-se la question de la libertat de pensar, entendua coma comparacion entre idèas deferentas entre lor, confront libre, dobèrt e dialectic, laissand que tamben las ipotèsis deferentas viresson liberament e liberament se desvolopeson. Autra era la religion, pas lo monoteisme mediterranèu, a lo siu pòst un dualisme que navisava la Pèrsia e da ailai demarava; lo catarisme se apilava a una lectura religiosa persiana, lo dualisme arriba da ailai, se estachava a lo pensar platònic e a la doctrina de lhi Misteris grècs. Autra maniera de agachar la vita, sercand la felicitat aici, ara, da viu e dins aqueste mond, abo l’eidea de la “Jòi” que se estacha a lo pensar Epicoreo, no pas qu’a la vision de la vita que lo cristianesme impausarè e que promet, a lhi justes, segura felicitat dins l’autre mond. Autra concepcion de l’etica personala e de aquela sociala, dins la “Canso de la crozada” lo Comte Raimond, avant de prene decisions, consultava sempre “li cavalier el borgez e la cuminaltaz” de Tolosa e lo concepte de “Pretz” sòna a la ment una maniera orientala d’entendre lo se butar a lo servici de lo Sènhori e de la societat, un comportament en bòna mesura remembrant lo “Bushido”, còde de vida de lhi Samorais, chifrat dins lo XVI sègle. La mai granda defèrencia, l’obstacle insuperabile e inadmissible, era la maniera de entendre la libertat, aquela era la clara deblessa estructurala de aquela civilizacion, “las idèas batalhavon pas entre lor, elas viravon libras dins un ambient favorable. Aquesta es l’atmosfèra bòna per l’intelligéncia, las idèas son pas fachas per se batre entre lor »1.
Dins aquel mond occitan la comparacon dialectica era libra, se paissia de un contèxte onte lhi rapòrts se referion a una organizacion pas gerarquica, models que ara sònarion de mena reticolara e pas gerarquic. La “Canso de la Crozada” es la testimòniança mai bòna de aquesta ipòtèsi de civilizacion que alara fuguet estencha abo la Crotzada Albigésa, conflicte pas evitable a una lectura actuala de l’istòria. Per chasque conflicte lhi a un “casus belli” e aqui fuguet trobat dins la batalha contra l’eretgia, encara que dins la lectura de tota la “Canso” la se ne fai pas mençon, lo title de l’òbra motiva la « Crozada », ma de guèrra de religion lhi a pas esquasi traça dins ela.
Aquela fuguet una guèrra per afirmar lo poder que anava empausand-se alara en Euròpa e que apres d’aquel temps s’es empausat dins lo monde entièr. Lo Comte de Tolosa dins la “Canso” defendia, francament e ensem, lo “lo Crestianesme” che “lo lengatge” e motiva pas mai l’eretgia catara. Per las paraulas occitanas “Joi, Pretz e Paratge” ancuei, dins las lenguas romanzas modernas, li a pas de mots equivalents per rapresentar aquel ensem de valors.
Per çò que se entend abo “Joi, Pretz e Paratge” lhi a, pu mac, una traça residuala, mas alara aquilhi valors fasiun de lhi catolics e lhi catars de lo Sud da la França un solet pòble, jùnch da lo “lengatge”, da la lengua entendua coma ensem de valors onte se reconéisser, per lor lo « lengatge » era aquò que per nos ara es la « Patria ».
Aquisti eron lhi fondamentals de una identitat e per aquetsa identitat desenas de milenas de personas fugueron tuàas.
L’Euròpa d’ara davala per resulta da lhi ganhants d’alara, mas aquela alternativa alara possibla a laissat la sua trassa, una trassa que polia pas esser ganhàa da la violéncia, perque s’escapa e sempre s’escaparè da li conflictes: es lo corrent concépte de l’amor, la crotzada a pas polgut lo derrabar e ara apartén a l’omanitat2. Dins lo Simpòsi Platon nos explica aquò que se entend per amor : « ..l’Amor ni fai ni patis deguna injustìcia, ni entre lhi Dèus, ni entre lhi omes. El, sincèrament, encara que patisse, pol pas sofrir per causa de la fòrça, en fach que la fòrça pol pas agantar l’Amor e quora l’Amor agis, agis pas abo la fòrça… » Lo “Fin Amor” dona eternitat a l’idèa de l’amor platònic, tant l’es que ara nos polem pas pensar en maniera deferenta las duas manieras de entendre l’Amor, un pònt ideal jonh lhi duei ponch de vista. Lo “Fin Amor” es anat formand-se parallèlament e ensèm a lo catarisme dins las regions de lenga d’OC, onte per duei sègles las duas doctrinas religiosas, cristiana e catara, an conviscut. L’Occident a volgut derrabar tot aquò concernent lo catarisme, mas l’Amor, coma lo entendem ara nos, es eretatge de aquela ipòtèsi de civilizacion, mentre sus lo plan religios lo catarisme a laissat una traça abo Francisco D’Assisi. Passa etchot silençi que dins la sua segonda admonicion Francisco descolpa Diu da l’esser l’autor de lo mal, que per el es lo demòni. Per Francisco la Crots devien lo “Tau”, inicial de “perfècte” en grèc e “perfectes” eron sonats lhi adeptes catars e dins la sua caissa fuguet retrubat un anèl abò sus Pallade Atena. Entre Francisco, qu’avia maire provençala e lo catarisme li a un liam clar, mas pas encara dich. La poesia de lhi trobadors a donat votz e alen a lo “fin amor”, aquel chant acompanha ara la civilizacion occidentala e dins un chant l’Amor , “Se Chanta”, se reconéisson ancuei lhi parlants dins la vielha lenga d’OC.
Mariano, junh 2017
1 Simole Weil, Le Génie d’Oc et l’homme méditerranéen, Cahiers du Sud, 1943
2 Denis de Rougemont, L’amore e l’Occidente, BUR, 1998
La vai a gaire que la Val Maira fèstelharè mila ans d’istòria e per comprene aquò que se passa eura, chal donar n’agach a coma alara la valada e la montanha, se comparavan abo l’avan de lo mond.
L’ordre nòrmatiu e istitucional che se donet la Val Maira partend da l’onzen sècle fuguet la responsa de una populacion de cultura mediterranèa a l’escomesa de l’ viure las Autas Terras. Aquelas que Luigi Zanzi sònava “curvas de livèl de las civiltats” son totas da dessenhar, coma es da expicar lo concors donat da las Alps a la civilizacion de l’Occident. Dins aquel temps, da lo monarca la se atendia pas que bastiesse lo drech ò que faguesse de normas escrichas, a ‘n ele se demandava de esser un jutge « aequus » que desponia de una constitucion comunitaria que valia per el e per la sua gent.
Lo vièlh drech roman era surtot un drech civil, fach a mesura de lo ciutadin, mentre lo nòu drech proto-medieval fuguet per lo mai drech agrari, fach per de pastres, agricultors, bòscaiòls. Dins lhi Estatuts de la Val Maira demora encara la marca de lo drech civil roman, mas a el se adjònhon drechs agrari, comèrcial e artigianal e la part mai importanta concern l’organizacion de lo govern de la societat, l’administracion de la justìcia e la gestion de la violència (la valada avia la sua armada). Chal ara circostànciar lo tot dins lo quadre de l’Euròpa de aquel temps. La primièra còpia escricha que nos es arribàa es de lo 27 de julhet de lo 1254, quora la valada passa a lhi Marquèses de Saluças que reconéissen lhi Estatuts acordats da lo Marqués Guilhèm de Buscha.
Nos coneissem pas lo moment de la debuta de l’organizacion istitucional, mas dins lo XII sègle las dotze comunas pareisson deja fondàas abò lhi noms e confinas actuals e son bastits lhi liams formals abò l’autra jauta de las Alps e abò la plana. Dins lo XIII sègle l’estructura de poder era facha e la libertat reconéissua. Tot aquò era comun e valia per tuchis a ‘n aquel pemps ? L’onzen secle traça una virada istòrica per l’occident, la sèlva se retira e la populacion monta dins tota l’Euròpa, tanben dins la Val Maira la consiéncia collectiva avança e un sentiment positiu remplaça a lo pessimisme filh de la cheuta de l’emperi roman. Lo tot cambìa decò per aquò que concern lo drech e lo plan juridic.
Apres l’invasion de lhi pòbles barbars de lo Nord, que remplaçaron lo drech roman abò lors costumas e lor organizacion politica, fuguet la Gleisa a restablir un drech a ela agradable. Fuguet a la fin de aquel secle que Ivo, avesque de Chartres, donet nòva redaction a lo drech canònic, aquel foguet lo premier temptatiu que desbòina duei scenaris estòrics autres. Dins lhi tres sègles d’après en Euròpa vai se assolidar un nòu rapòrt abò lo concèpte de justìcia. Fredric II de Suècia dins lo 1231 fai redigir per lo siu reialme de Sicìlia lo “Liber constitutionum regni” . L’Alemanha continua a esser terra de “costumas”, de lo temps que França, Espanha e Portugal van se donar una organizacion estatuala. Dins lo Portugal la legislacion se afortis abò Anfos III (1248 – 1279), en Castelha jos Anfos X (1265 – 1284) “las siete partidas” an de contenguts que venon da lo drech roman e d’aquel canònic, en addicion d’aquò pres da las costumas localas. Lo reialme de França a ‘n aquel temps es usina politica-juridica, dins las regions de lenga d’OC ganha lo “drech escrich”, de lo temps que l’area d’OIL se mena en maniera « coutumiere » en referend-se per lo mai a usanças oralas. Lo rei ”Philippe le Bel” dins lo 1312 organiza lhi estudis juridics a l’universitat de Orléans e aquì venon ordenats e escrichs aquò que dran eron « coutumes » e solament dins lo 1536 lo rei Francesc I impausa que decò dins las terras de lenga d’OC lhi actes publics e lhi intruments nodarils fuguesson escrichs « dans la langue maternelle française et pas autrement » . L’Anglatèrra la se endralha en maniera pas legislativa, lo drech alai marcha dins ‘n autra maniera, ven jogat bòt per bòt, cada judici fai estòria e pauc a pauc se trasforma en costuma de lo reialme.
Se eura per nos lo drech es orde e domini que arriba da l’aut, a l’entràda de l’Edat Mejana lo drech créiss dal bas e fugueron las costumas la fònt de lo drech, entendend per costuma un acte arribat qualque bòt dins lo temps dedins a la comunitat e que, a lo moment donat, es reconéissut coma “eveniment normatiu” e ven tengut coma “nòrma de lei”. D’aquel contèxte istòric de lo XI sègle arribon las “bònas costumas” de la Val Maira, eron la resulta de un procediment de la recuperacion de lo drech que fuguet partecipat da lo mielh de l’Euròpa. Aquilhi “Estatuts” son ren nàissuts a mesura de ‘n cas, mas son filhs de aquò que capitava sus lo frònt mai avançat de lo drech euròpeu. Lhi Estatuts son meurats dins tres sègles e lo protagonista de aquela experiéncia juridica fuguet lo « nodari », òme practic, òme pragmatic que trascrivia e ordenava aquò que disponia la « congrega de la valada » (facha da duei conselhèrs per chasque comuna, Asselh que era lo mai grand n’avia quatre, la Congrega se retrobava a lo Pasquier d’Estròp), que decidia a mesura de l’experiéncia e de lo viscut comunitari. Nodaris da lo dotzen sègle reviraron per escrich lo teleresq consuetudinari, nodaris eron Odon Luyco de Asselh, Simon Allemand de san Michel, Jaco Aynaud d’Estròp e Joan Girad de Celles que dins lo 1396 « penchenaron » en qualque manieras las costumas dins lhi estatuts que nos son aribats en latin tard-antic. Nodari era decò aquel “Ceaglius” que lo setembre de lo 1589 enregistret l’acte de fidelitat de la Val Maira a Carles Emanuel I.
Nodari era Antòni Abel (de L’Arma), segretari de la Congrega de valada a lo temps de lo passatge da lo Marquesat a lhi Savòia e que escriguèt la siu comentari abò de nòtas en sabent latin classic. Nodaris en Val Maira e nodaris dins tota l’Euròpa aviun meteisa part ! Dins lhi Estatuts a bòna part lo drech agrari, causa per lo mai ignorada da lo drech roman (son una magnifica fenestra duberta sus l’agricoltura avant de la descubèrta de l’America e testimòniança de aquò que eron lhi “open fields” decò sus las Alps, argument pas estudiats da degun!). En mai d’aquò ordenaron lo comèrci e lhi mestièrs, perqué l’economia de la valada se sosténia sus agricoltura, mestierants e lo comerci que arribava juscas a Barcelona (dètz e uèch jorns era lo temps per lhi arribar).
Comerçants que da la Val Maira anavon fins en Provença e Daufinat, mestierants che menavon en proprietat lhi maquinàris a rodon a aiga (ressia, molin, batòu, paròu, fòrja e mai; a San Martin d’Estrop fins a la meitat de l’’800 a virat lo solet molin a vent de las Alps) e agricultors, bastion una societat que apilava la sua economia sus la pluri-activitat. Causas singolars, la chaça e la armada eron de competença da las comunitats localas.
Aquilhi eron sègles de cambiaments istòrics per l’Ocident, decò Petrarca (1304-1374) saubia de trobar-se a la frontièra entre duei temps, da un costat l’Edat Mejana que acabava, da l’autre un umanisme que anava nàisser: “velut in confinio duorum populorum constitutus, ac simul ante retroque prospiciens”. L’Auta Val Maira tenia sua part sus lo frònt de la Civiltat Europea en marcha. Bèn mai pus tard decò la basa valada aurè lhi Estatuts, San Damian e Palhieres dins lo 1453, Cartinhan dins lo 1450, Draunier dins lo 1476, mas es estòria deferenta, perque aquilhi Estatuts eron pas donàas a libras comunas d’omes libres coma aquelas de l’Auta Val Maira que, dins la premiera Edat Mejana avion agut rason de l’escomesa de lo viure las Autas Terras. La civilizacion juridica davalava pian pianet, mas abo ela davalava pas la libertat, que istet ailàmont, gelosament gardàa fin a lo 1602, per esser aprés derrabàa da l’estòria. Una estòria que vai conéissua, aprendua e viscua per poler viure encara las Autas Terras. La darriera reunion de la Congrega de l’Auta Val Maira se retrobet a Estròp dins lo 1640 e lhi Estatuts que an governat la Val Maira per de centenas d’ans sun jamai estat abrogats formalment, que sion encara bòns ara?
Mariano Alloc
Aquò prim entenden-se sus aquò que cultura es.
Per “cultura” entendo l’ensem de saubers umanistas, tecnòlògics e materials d’una societat, un ensem que fai partida de lo patrimòni foncionals a l’evòlocion e lo govern de una societat. Una part de aquesti saubers son a disposicion de lhi joves al travèrs de carrièras d’estudi que, de tot biais, an lor fondament dins una dimension politica que establis l’ensèm per ço que son foncionals.
Lo personal fardèl de coneissenças culturalas seguentas, nàiss da un chamin mai libre, que per lo mai vén da decisions personalas consequentas a curiositat, exigéncias de trabalh, etc… Los corses d’aprendissatge cultural collectius, dins los secles passats, an fòrça anticipat l’actual fenòmen de la globalizacion, per que la matematica, las sciéncias e tot l’avan de lo patrimòni d’lhi saubers an una traça evolutiva que se pàiss da sempre en manièra globala e dins aquò an anticipat las dinamicas contemporaneas de lo merchat. « Cultura » es pas mac ensem de nocions tecnicas, es decò lo patrimòni de tradicions, lo bagatge de comportaments, l’eretatge de valors, ela es l’element caracterizant e distintiu per una civiltat, es la sua componenta traçanta. Cultura e civiltat chaminon de cobia, una cultura concern a una civiltat, n’en fai nonci e la acompanha dins lo siu chamin de vita.
Per civiltat entendo ren solament una complexitat relacionala, un auta evolucion tecnologica o scientifica, aquisti concèptes de civiltat donon per segura la presencia d’en cant de la barbaria e da l’autre de una presuncion de egemonia. Civiltat per ieu es una particolara maniera de se pausar en comparason de la vita, abò tot aquò que n’en chal. Aquò dich, venend jò mai dins lo pichòt, dins la dimencion de la question coma nos paréiss agachand-la jorn per jorn, alara polem la reconéisser dins una classificacion que parteja la cultura sus duei plans, un elitari, l’autre popolar. Duei plans que son entre lor complementars, en fach la presencia de una cultura popolara assum coma òbvia l’existencia de una cultura elitaria e ath revers. Se n’en donem una lectura politica, la cultura se pausa d’un costat sus un plan agradable, estrumental e organic a l’estructura de poder, aqueste es lo plan onte se tròba la cultura elitaria, da l’autre trobem la cultura popolara che se compara ren abò lo poder e lo questiona pas.
La cultura popolara agacha per lo mai question tradicionalas, sensa se estende a elaboracions intellectualas. La cultura elitaria, no pas, es ren imparciala sus lo plan politic, per còntra la cultura popolara es neutrala, politicament parland. La cultura popolara es ensemble de sibols, comportaments, accions que nos venon da lo nostre passat tanben vielh e que se vòlon testimòniar, ela a lhi mots escrichs prefer la musica, avant que de paraulas de bòts se bastis de expressions, actitudinas, comportaments e usanças. Lo, poder per còntra, vai cercand comportaments pròches abo la cultura elitaria e abo lhi intellectuals, vai lhi cercand de contuni e quora li troba pas, li bastis a mesura que la chal. Per aquò que concern lacultura popolara, lo poder, de bòts que i a, n’en ‘pòl aprofitar, pòl la manipolar, mas jamai la revirarè en maniera organica a lhi siéi interèses, aquò pòl arribar mac dins las pichòtas dimension localas e, a bèn veire. dins las Valadas lhi exemples lhi son.
Da la cultura elitaria lo poder s’atend l’estudi de models foncionals a lo govèrn de lhi cambiaments, da ela l’estructura istitucionala se atend decò la ratificacion d’aquò que lo govern fai, se atend l’aval de las decisions que auren enfluencia sus l’avenir, da la cultura popolara se atend, per còntra, la memòria de lo passat e la sua rapresentacion sus lo plan folclòric e ren de mai que empache. Tot aquò dich per afirmar que un projècte d’esvolupament per un territòri pòl ren que demarar da la question culturala e chal que sie un projecte que concerne totas las partidas de la societat, començand primierament da las istitucions que lo territòri representon. Aqueste es lo motiu que a menat, dins lo 1998, totas las Comunitats Montanas de las Valadas Occitanas de lo costat italian a bastir lo Centre d’Estudi Espaci Occitan, entendut coma lo luòc de riferiment d’un solet, grand e grèu espaci de dimension europea. Un espaci fisic onte abochar energias, eideas, intelligencias e suggestions per far davalar la nostra cultura da la dimencion folcloristica onte es fòtua e far-la venir aisina e motor de progrès. Lo nom “Espaci Occitan” es nascut dins lo palais de la Generalitat a Barcelona en lo 1997, l’avio propausat quora l’alora president Jordi Pojol a donat andi a l’eidea de bastir de acòrdis dins un Espaci Occitano-Catalan fasend de lo patrimòni cultural instrument d’elaboracion politica.
Alavetz alara, 20 ans son passats e quarque ren a l’Europa aurion da dire.
Bòn coratge!
Mariano Allocco
Viure sus la jauta italiana de las Alps, no pas que sus l’autre costat exterior, pausa diferéncias sostancialas. Da nos, especialament dins lo Piemont, es clar lo paréisser de un conflicte entre lo « Pé » e lo « Mont ». Alhors aquò es pas e lhi malastres de la TAV en Val de la Doira e la « question de lo lop » son duei exemples que donon da pensar. Que la vai a passar aicì ? Da nos, agachand las Alps da la plana, al centre de las politicas montanas lhi a l’ambient, d’autre cant, agachand la question da aiçi amont, la centralitat pòl ren que esser botaa sus l’ome que aqueste ambient viu.
Question ren da gaire, creie-me !
Perqué lhi a aquesta diferéncia de paradigma da lo costat italian? Da l’autre cant es pas parelh, lhi a pas aquesta diferencia de maniera de pausar-se la “question montana”. Perque lhi a aquesta disparitat entre lhi dos ribatges?
Se nos dessenhesson una seccion perpendicolara a las Alps, veiarion que en Italia la penta tomba dins la plana en gaire quilomètres, en França e en Soissa e alhors, avem pas una separacion parièr entre plana e montanha. Da l’autre costat las ciutats son luènhas, las Alps davalon en avenend e la plana en bòna fin es pas. L’explicacion de las doas divèrsas manièras de agachar a las Alps es da cercar aqui, dins l’asimmetria entrè lhi dos costats, dins la diferenta distribucion de las curvas de livèl. La confina entre la Plana Padana e las Alps es neta e dins lo Piemont tot òuta de aquela confina escor una ciutat estendua que parteja duei monds que van se aluenhand sempre de mai. De lo temps que sus las Alps vai estendend-se un desèrt verd, a lhi seus pes lhi a una plana de mai en mai viscua, abò una contaminacion que es entre las pejoras de tota l’Europa, abo de ciutats que son motor de evolucion industriala e abo una agricoltura intensiva de mai en mai meno sostenibla. Una sociatet post-moderna, que viu una crisi estructurala, vai cercand dins las Alps sempre mai verdas un alibi, sensa aver consciença que abo bonas probabilitats l’anel deble es en bas, es dina la plana, ren sus las montanhas. Sus las jautas exterioras de la cheina alpina lo davalament es gradual, las ciutats son luenhas e aven pas aquela fractura ambientala, istòrica e sociale que avem aicì.
Lo conflicte entre plana e montanha que vai pareissend es per bòna mesura da adcriure a aquesti factors, question da sociologs, economistas, antropològs, ieu n’en dono lectura da ome de montanha. Adjònhem après que l’aigaversa alpina, que parteja lhi Estats Nacionals da lo Tractat de Utrecht (1713), a jamai partejat las gents que las montanhas vivon e que sus lhi duei costats, a la meteisa maniera, vivon l’immanencia de lo territòri, las sasons, lhi problèmas logistics e tot aquò que concern la vita. Un chamin meurat e viscut dins lhi secles e que pòrta las popolacions alpinas a defendre aquò que de sacre e indispensable es necessari per viure : libertat e democracia. Lo rapòrt conflictual entre aquisti duei monds chalria lo aportar dins un context de rasonabilitat, per arribar a un nòu e indispensabile “acòrdi de sindicat entre Plana e montanha”.
Ieu aquisti duei monds lhi ai viscuts, li conéisso, ai vist la pauretat que a portat a lo desèt alpin, mas aquela era una pauretat da sempre dignitosa, avia un chamin de sortia. Ara dins las areas metropolitanas de la Plana Padana lhi a una pauretat que es dins un cul de sac de desespèracion, aqui lhi a una miseria que sus las Alps lhi a mai agut, es per aquò que me sento de dire que l’anel deble de l’Occident es aquì, es en bas. Que la se atend per jonher ideas e energias per pensar un avenir possible ?
Mariano Allocc
Per “Ben Comun” la se entend aquò que per tuchis a un reconéissut valor, que es indispensable per una comunitat e que chal que sie a disposiciun de tucis, ma sensa aver patron.
Aristòtile fuguet lo primièr a dire che lo “Ben Viure” era l’objectiu de l’accion politica e per el tanben la proprietat personala avia da esser en qualque maniera comuna. Per Tomà D’Aquino la politica avia da agachar, en bòna fin, a lo “bonum commune civitatis” e per el cada disposicion a valor de léi solament se fai referiment a lo Ben Comun. Apres la revolucion francésa lo “Ben Comun” fuguet la bandiera de aquilhi que sosténion l’Ancien Regim e che anavon disend que l’objèctiu de lo monarca era lo Ben Comun perque tot lo far de lo Rei, per lor, era comparable a ‘n aquel de lo bòn paire de familha que se pia pena de lo ben de lhi filhs. Da la meitat de lo XIX siecle lo Ben Comun es vengut patrimòni de la doctrina sociala de la glèisa catòlica, per Antonio Rosmini “chasque societat se bastis per lo Ben Comun..”, dedins la “Rerum Novarum” de lo Papa Liun XIII lo mot “Ben Comun” paréiss mai que un bòt, ma es dins la “Pacem in Terris” de Joan XXIII que lo “Ben Comun” es mençonat sia coma drech que coma dover de la persona. Per lo Concili Vatican II el es “l’ensem de aquelas condicions de la vita sociala que laison tant a lhi grups que a las sigolas personas la possibilitat de arribar a la perfeccion mai fito e mai plenament” e per la Doctrina Sociala Catòlica “…la societat arriba a la sua plenessa quora es atendut lo Ben Comun”.
Per la glèisa catòlica dins lo centre de la politica chal que lhi sie lo “Ben Comun”, da l’autre cant, no pas, l’apròche liberal al centre lhi pausa l’òme, entendut come atòme de una societat que es pus una comunitat, ma es un ensem de personas que se mesuron entre lor per lo mai en maniera contractuala e, di bòts, conflictuala.
Es prencipi malentendut aquel de lo Ben Comun!
En politica el es lo valor per excelléncia de las teurias que se apilon sus orde e gerarquia, mentre es marginal per aquelas que donon prevalencia a l’individualitat. D’en cant lhi a las teurias organicistiquas de l’Estat Etic, da l’autre trobem l’individualisme de l’Estat Minim. Entre aquestas duas jautas se pauson las deferentas formas de comunitarisme, mot nàissut dins lhi USA a la fin de lo XX sègle sus l’onda de un moviment aristotelic en contradiccion a la tradiciun liberala anglosaxon. Polem dire que l’apròche comunitari es mediterraneu, grèc, roman e catòlic. D’autre cant avem la tradiciun liberala, que es anglosaxòne, atlantica, que es la maire de la Reforma protestanta, ma que en bòna fin per la coltura mediterranea es « barbara ».
Tot aquò dich, ven da solet que lo concepte de Ben Comun es pas agachabil da las sòlitas categorias politicas de drecha ò manchina, perquè la questiun de lo Ben Comun se pausa eura entre un nòu orizont que es lo confront entré Liberal e Comunitari.Lo telerésc organisatiu e normatiu que s’es donaa la modernitat occidentala fai riferiment a una vision liberal, es fach a mesura de lo govern de aquò public e de aquò privat e l’argoment “Ben Comun” es completament fòra da lo jòc, es pas concernut. Aquesta es la nòva frontiera de lo drech a l’entrada de lo XXI siecle, questiun tota da pensar.
Aqueste paréiss eura coma un limite clar e franc de lo liberalisme, vòs a nivel global vòs a nivel local, unte una deferenta maniera de veire e entendre lo Ben Comun es dereire a lo possible conflicte entre las Autas Terras e la Plana, entre la ciutat e lo comtat.
N’en parlarem lo bòt que ven.
Mariano Allocco
Vielhas bòinas marcon encara d’Europa, la confina Renò-Danubiana es una d’aquelas e dereire la vuelha de indipendença de l’Escòcia lhi a lo “Vallo Adriano”.
Corria l’an 9 de lo temps de eura cora dedins la selva de « Teutoburg » una congrega de tribus alemandas passet “fil de sabre” tres legions romanas. Los istòrics sòneron aquela desfacha “clades variana”, la desfacha de Publio Quintilio Varo e après d’aquò los romans quiteron per sempre de pensar a la conquista de le Germania. Lo “limes” Reno-danubian fuguet la bòina per los 400 ans que vengueron. L’emperi s’engrandiguet pus vers lo Nord e la Mediterranèa foguet lo siu baricentre, tot aquò just qu’a la granda soversa de l’Islam dins lo VII siecle. Fuguet a ‘n aquel temps que aquel que era estat lo “mare nostrum” venguet confina ensegura. Fenì enlora l’unitat mediterranea e una Europa abo dimensiuns continentalas encaminet a prene forma.
Las tribus alemandas que aviun sobtrat lo Reno eron pòbles de tèrra-ferma e Carlemanh dins l’800 meiret definitivament l’organisaciun de l’Occident da la Mediterranea vers lo Nord. Lo siu nòu emperi d’Occident fuget un emperi abo lhi pès ben plantats sus la tèrra-ferma. Del temps que aquella Euròpa neissia e que la Mediterranèa venguet frontièra, lo siu baricentre se meiret de mai en mai vers lo cant de lo Nord e agachet pus a la mar que apres de siecles, e quora l’agachet de nòu, aquel mar era l’Aiga Granda, pas la Mediterranèa. Las Republicas Marinaras italianas fasiun de comerci mai que de politica e jamai butaron en discussiun aquela mena.
La desputa d’eura entré la Germania e l’avan de l’Euròpa de lo Sud arriba da luenh, ha de vielhas reises e bela que lo naciunalisme alemand sie bén cambiat da apres la darrièra guèrra, el se pàis d’aquel vielh viscut. Lhi Estats que se trempon dins la Mediterranèa, abo la lor deferenta maniera de se pausar la questiun de la felicitat e de lo plaser de viure, lor pareissen pas bòns a ben mesurarse dins lo confront de la globalisaciun e alara la missiun tedesca es aquella de reportar-lhi a l’orde. Còntes en orde, ambient en orde, societat ordinada e, aquò prim, gents en orde. Rigor protestant e pragmatisme teutònic a l’òbra, los alemands vòlon pus esser los patrons de l’Europa, eura lor basta esser lhi magistres de tuchis! Per aqueste confrònt dins lo ‘900 aven agut duas guerras mondialas, eura la vuelha de poténcia de la Germania se pausa pus sus la gestiun de la violéncia, van pus a la conquista de autris estats, eura n’an pro de endralhar l’economia de tuchis sus la via que per lor es aquela bòna, aquela da lor triaa.
Abo tot aquò chal tenir en bòn compte que aquesta es la Germania mai bòna que aven jamai agut!Es democratica, antinucleara, laboriosa, risparmiatris, pacifista, ma garda sempre la vuelha de primejar sus tuchis. Que sie, la lor, una decha genetica? Eura que los conflictes dins la Mediterranea van creissend, chal trobar la bòna mesura se volem que l’Europa arribe a pensar e projectar un avenir possible e la me plai pensar que la resercha de aquilhi “aplomb e bòna mesura” pòsquen veire l’estòria e las gents alpinas portar lor eideas e propòstas. Las Alps naissen da la mar a Ovest, se eslarjon bèn autas dins lo centre de l’Europa avant d’anar mai a murir dins la mar a Est e per siecles sus aquellas montanhas son montaas per lo mai totas las colturas de l’Occident per se far montanhinas.
Colturas e pòples que d’autris cants e sus autras bòinas se desputavon, sus las Alps anavon d’acòrdi, perquè mai? Eura que lo Conselh d’Europa a decidit de far de las Alps una soleta macrò-rejon, perquè pas pensar a un laboratori politic alpenc per arpensar a coma subrar un bòt per tuchis lo “limes reno- danubian” e derrabar un bòt per tuchis aquella confina que encara parteja l’Europa? Quarque ren da dire lo aven e nos arriba da un viscut vielh, dur e tribulat, ma que fin ara es estat ganhant. Parlar de macrorejon alpina per ieu vol dire donar vòus a las gents que las Alps vivon per jonher ideas, energias e projectes pensand ensem a un possible avenir.
Mariano, abril 2017-04-0
Per “lenga” la se entend l’instrument que una comunitat a a la man per exprimer ideas, informations, concèptes.
La lenga es viva quora es aisina en evolucion continua, quora la lenga marcha ensem a lo pòple d’lhi parlantes e que, quora lo temps pòrta, laissa brolhar de neologismes. Es la preséncia de aquestas evolocions, que donon la mesura de la vitalitat de una comunitat.
Lhi neologismes pòlon esser pres da defòra e un exemple es la costuma que de mai en mai se impausa de dovrar de mots engleses, lenga de l’emperi, ma la mesura de vitalitat de una comunitat pòl esser tanben la capacitat far brolhar nòus mots da lo sio patrimòni lenguistic.
Vos n’en fau un exemple. Quora a la fin de lo XIX secle son arribats decò aicì amont lhi esquises e son venguts decò instruments per amusar-se, ren maq per se meirar sus la neu, dins l’auta val Maira la s’es trobaa una maniera per ieu magnifica per donar l’eidea de aquò que aquilhi duei posteiets servion: servion a “far vela”.Per “far vela” la se entendia, fin a gaire temps arrèire, lo gest de mandarse sus la nèu abu lhi esquises.
Après, pian pian, un mai ecomenic “esquiar” s’es impausat, ma es mot autre, estranh, que es arribat da fòra coma arribon da fòra lhi mots engleses dins l’italian.Mas aquel vielh “far vela” n’en val de lo nòu “esquiar”, per Dieu se n’en val!
“Far vela” dona l’eidea decò en maniera figuràa de aquò que la se entend e dona lo sens de una pintura imaginaria facha sus la nèu, sòna a la ment gestes que sòns bèn autres da lo mai aisit “esquiar”. “Far vela” es impagable, lhi a de poesia dins aquesti duei mots, mentre “esquiar” es forestier, postis e prosaic.
Un compte es sortir de casa a la poncha de lo jorn en disend “vau far vela”, sensa butar la “a”, autre en disend “vau a esquiar” que la preposicion “a” vòl.
Mariano Allocco
Per lhi Romans “nationes” eron las popolaciuns barbaras, lor se sònavon “civitas” o “populus” e dins la bìblia “populus” es lo pople elegit, “nationes” son lhi pagans.
Per lhi Romans e per la Guieisa la paraula “Nacions” son lhi autres, lhi estrangièrs, dedins l’Emperi roman jamai la s’es agut una eidea de identitat nacionala, l’Emperi es una organizacion sovra-nacionala.
Fin a lo XIIX siecle per “Nacion” la se entend una gent abo comuna provenença geografica e eigal lengatge, maq après aquel mot marca una comunitat politica que se reconéiss dins meteises costums, lenga e coltura.
Walter Bagehot de la Nacionn escrivia “saubem aquò que l’es tan que nos lo chamon ren, aprés trebulem a spiegar-la abo gaire de paraulas”.
La Nacion es una comunitat pensaa e volgua da aquilhi que per de questiuns colturalas, politicas o econòmicas, se fan charge de empausar una idèa de «nacionalisme ». Lo temps bòn per lo triomfe de l’idèa de Nacion fuguet entre las duas guerras mondialas, aquela paraula vèn da lòng temps arrèire, lo “nacionalisme”, no pas, es lo nòu arrubat de lo XIX siecle. Lo Nacionalisme es filh de l’illuminisme e de la nòva borgesia, es nascut e a fach lo siu chamin abo l’evoluciun de lo capitalisme, de la democracia e de la economia fin a la globalisaciun de lhi nostri temps. Lo nacionalisme a agut la sua bòna part dedins la demarcha de la modernisaciun, mas es efièch e ren partença, es usina e pas obiectiu, nàiss e companha dins lo temps l’industrialisacion, l’urbanisacion e lo govern de la massa e de lo poder (per coma la entènd Elias Canetti). De lo nacionalisme e de tot aquò que lhi ven dreire, n’avia pas da manca la societat agricola drant de lo XVIII siecle. Per la nacion occitana lo “nacionalisme” a volgut dire decò un gaire onorable collaboracionisme abo la republica de Vichy e après aven agut, decò dins las valadas, de moviments de ben autras ideologias. Tot aquò es prèst que acabat, mas nos a laissat coma marca una estela, per ieu postissa, sus la vielha bandiera de lhi Contes de Sant Gilles. Eura que lo tot vai cambiand e dins l’Europa la globalisacion nos obliga a arveire aquò que fin a eura an volgut dire Nacion e nacionalisme chalrè pensar coma trobar un “ESPACI” per aquò que entendem per Nacion d’OC. Aurem maniera de n’en parlar !
Mariano Allocco
23 febbraio 2017
“Alavetz filhet, per se repausar lhi a la tàlvera, ara lhi sies encara ren arribat!”
Aquò me dision lhi grands quora da pichòt, fatigat, voliu pausar-me e me fermar un pauc, ma lo travalh era pas encara acabat. Ma que vòl dire “Tàlvera” (o “Talvéra” que se die d’autres cants)? Es una paraula vielha, qual es lo siu sens? Bèn gaire lo san, s’es perdua perque serv pus ara, es una d’aquelas derrabàas da la modernitat.
Les paraulas de una lenga son estruments e coma totas les aisinas quora servon pus se pauson e per lo mai se perdon per la via. “Tàlvera” es una de aquestas, ma a stòria longa e manten lo meteis significat da las Alps a lhi Pirenèus. Venen a nos! Dins lhi tòpònims la se tròba lo nom « garach » e garach e talvera son liàas. Per “garach” la se entend un champ que pòl esser laurat abo lo bestiam estachat al jos, se en cobia, o a la colana se un solet, saumas, ases, muls o vachas que sie. Lhi « garaches » son per lo mai de sits pianenc, abo i champs marcats da lhi “limes”, lo “lim” es la riba que lhi parteja orizontalment per gagnar la penta.
Per lhi laurar e parelhar per esser semenats, veniun lo premier bòt “garachats” abo l’araire tirat da una o duas bestias, apres eron “binat” en maniera perpendicolara a lhi premiers passatges. Era un travalh dobi, de fatiga, ma sempre mielh que lhi sapar a man abo lo magau. Ma per chasque champ lhi avia una part onte sa fasia virar lo bestiam e que istava da laurar, aquò es la tàlvera.
A travalh fenit, arriband sus la tàlvera auriu polgut aver la libertat far una pausa, perquè la libertat es sus la tàlvera!
Chasque estructura de poder, religion e civilisacion, se dona de simbols que remarcon l’identitat comuna, normal donc que tanben l’Europa se sie donàa una simbologia, començand aquò prim da la bandièra.
Lo concos per la trial lo ganhet dins lo 1950 Arsène Heits: dotze estelas bianchas (ara son dauràas) dins un cercle sus un fons biòi, lhi colors agradaron a lo president de la comission jutjanta, Paul M. G. Levy, que lhi veia benlèu un apèl a la bandiera biancha e biòia de lo da gaire fondat Estat de Israèl. Lo numre dotze, apres, bastia un pònt entre las doas cresenças, cristiana e judaica, aqueste numre paréiss mai de bòts dins la Biblia e dins lo Nòu Testament, dotze son lhi filhs de Giacobbe e las tribus de Israèl, dotze lhi apòstols de Jèsus, dotze las pòrtas de la Jerusalèm Celeste e dotze las chapèlas dins San Joan, la vielha catedrala de Roma. Arsène Heits, coma de milenas de catòlics, avia al còl la “Medalha Miracolosa » facha après l’aparèisson de la Madòna a Catherine Labouré dins lo 1830, fuguet la Madòna meteisa que lhi diguet de rapresentar sus la medalha una corona de dotze estelas pausàa sus la tèsta de la frema de l’Apocalipsi. La provenença de las dotze estelas de la bandiera son ligàas a devocion de le Vierge Maria e a l’Apocalipsi, degunas relacions abo lo numbre de las estelas, ren que veire abo la bandiera de lhi Estats Units d’America, sus aquela un apèl secular a lo mumbre de lhi Estats Confederats, aicì no pas lhi a una clara mencion a la religion cristiana.
L’Europa es filha de las civilisacions que se son trempàas dins la Mar Mediterranea e sus lo siu simbol, la bandiera, d’aquò lhi a una marca.
Aquela d’Oc es una de aquestas civilizacions, ma a pas laissat de marcas dins la estructura de poder, que es de derivacion romana, ma la sua piada es bèn presenta sus lo plan de lhi sentiments, perqué l’amor, per coma lo se entend ara, nos arriba da ela, da las còrts nòbles de lo Midì, la zòna de lo vielh reialme Visigòt, las terras de lenga d’OC, onte bandeja una bandiera semblanta a aquela europea, aquela de lhi Comptes de Saint Gilles. Un drapeu que paréiss gaire apres l’an mila e fai decò el riferiment a l’Apocalipsi, ma ren a la frema abo una corona de dotze estelas, puslèu a las dotze pòrtas de la Jerusalèm Celeste, simbologia sempre liàa a la fé cristiana. Sus el i quatre axes de la crotz ganhon, dividend-se a la cima, dotze cercles dispausats en riond en manièra perfèctament aponibila a las estelas de la bandiera europea. Aquilhi dotze cercls simbolizon las dotze pòrtas de la Jerusalèm Celeste (« e las dotze pòrtas son dotze pèrlas ; cada pòrta es formàa da una pèrla soleta ») del temps que la crotz dins els rapresenta las duas vias que partejon en maniera ortogonala aquela ciutat. La simbologia de lo “dotze” sus la bandiera de lo Comtes de Saint Gilles de Tolosa es referibila a la meteisa fònt biblica onte fan riferiment las dotze estelas de l’Europa, a l’Apocalipse, en bòna fin aquestas duas bandieras son un pònt entre ebraisme e cristianisme, entre Vielh e Nòu Testament. Tanben lo “mot” de l’Europa “ensem dins la diversitat » cauça a mesura a la civilisacion Occitana de lo X – XII secle, un pònt ideal jònh duei monds que, apres de secles, an de semblanças francament paragonabilas. Aquestas duas bandieras son un pònt entre un passat abò de confinas que van desaparèissend e un avenir que es tot da pensar.
Mariano Allocco
28 genièr 2017
Corria l’an 1999, Val Maira, Val D’Aran e las Universitat de Torin e de Llerida avion organizat una setmana universitaria sus lhi Pirenèus, en Val D’Aran, a Vielha.
La se parlava de Europa, de coltura comuna, de economia e de istòria. Da lo Piemont abò ieu eron venguts lhi professors Augusto Biancotti, Paola Sereno e Bruno Giau, ailai nos atendion Carlos Barrera, sindic d’Aran alara e sindic eura, estudiants, academics e istitucions catalanas.
Es aquel bòt que la se es emplegat per lo premier bòt lo mot “Autas Terras”, es da alara que aquesta definicion es costuma comuna.De lo temps de lhi trabalhs avem tractat de la despoblacion de las montanhas agachand una istòria començaa avant de la premièra indùstrializacion en Anglatèrra dins lo ‘700. En aquel temps dins las “Highlands » de l’Escòcia lhi fuguet una « predacion de omes » e da amont la se entamenet l’urbanisacion de l’Euròpa. La “massa” servia come força de travalh e al consumisme, es per aquò que pertot se voidaron las « Highlands », las “Autas Terras”.
Economia, politica e saubers devalaron dins las grandas planas de l’Euròpa e lo govèrn de las massas fuguet l’objectiu de lo poder.Lo prof. Augusto Biancotti prepauset alara de emplegar lo mot “Autas Terras”, no pas de « montanhas » e ensem avem decidit de laissar l’adjectiu drant a lo substantiu en acòrdi abo lo mot Anglès e après « autas terras » sòna bèn decò en Occitan, la lenga emplegàa dins aquel encòntre sus lhi Pirenèus. Totas las montahnas d’Euròpa an viscut las meteisas dinamicas predatòrias, un model organizatiu que nos a portats a la modernitat, mas que ara denoncia de clars limites. Una fractura parteja duei mondes que ara ensem an da trobar e definir un nòu «pacte de sindicat » per pensar a un avenir possible.
Chalrè que Alps e Pirenèus se retròbon mai, per n’en parlar!
www.occitamofestival.it
Facebook @occitamo
Instagram: @occitamofestival
laWhite – ufficio stampa e dintorni
– T +39 011 2764708
info@lawhite.it
Silvia Bianco / M + 39 333 8098719 / silvia@lawhite.it
Clio Amerio / M +39 349 1614867 / clio@lawhite.it
Miriam Barone / M + 39 339 7004020 / miriam@lawhite.it
Simona Savoldi / M +39 339 6598721 / simona@lawhite.it